Versos, somnis i molt més...

ametista

2008-06-13T10:25:00.001-07:00

Quars violeta que desfà les nits

Com poeta canta el seu vers escrit

Sonors càntics de veu melodiosa

Esculpeixen aliens la pedra preciosa

Que del riu d’on és la terra, sura,

I ofereix tendresa en pots de confitura

La dolça terra que la va veure néixer

Permet l'amistat per veure-la créixer

Amb fervents paraules que desfan la nit

Seguit del silenci del cor encongit

El cor i el silenci, de nit son companys

I vencen la distància, perquè pugui rebre

Reflexos de quars dins l’aigua de l´Ebre

I un càlid desig d’un sentit per molts anys.

De Joan Calvo Arbonés (Jimbielard)

(Poema d'aniversari. Gràcies...)

Sotraga'm foll i rabent

2008-05-21T12:33:00.000-07:00

Desitja'm,
humiteja'm,
incendia'm,
lliga'm,
explosiona'm.
Sotraga'm foll i rabent fins que el meu cony rebenti orgàsmic.

Desitja'm procaç, vehement i frenètic
amb l'instint animal que et predomina.

Humiteja'm amb les escopinades que banyaran les meves corbes
fins fer-me arribar a l’excitació extrema.

Incendia'm, plec a plec, la carn que et regalo,
doncs no friso res més que reviure els records de la innocència ja oblidada.

Lliga'm al llit de braços i cames
fins que els meus pits no tinguin més remei que esclatar en flames.

Explosiona'm i fes-me tremolar de gust les entranyes
que es soterren sota l'escorça d'aquesta pell agenèsica.

Explosiona'm,
incendia'm,
humiteja'm,
lliga'm,
desitja'm amb l’instint animal que et predomina
- procaç -
fins fer-me arribar a l’excitació extrema i,
- vehement -
amb els plecs de la meva pell agenèsica:
- frenètic -
fes-me reviure els records de l’innocència ja oblidada
sotragant-me foll i rabent fins que el meu cony rebenti orgàsmic.

I plaent.

S.F.G
29.05.07

Camí de violetes - Quadre d'hivern -

2008-05-09T01:04:00.000-07:00

No estava prou desgastat encara aquell senderó per a què no el calciguéssim jovials amunt i avall amb les bicicletes noves.
Jo tinc casi bé nou anys i tu acabes de fer els set.
Recordo el flaire de les magdalenes de l’àvia, recent sortides del forn,
com si fos ahir mateix...
les rondalles vora la llar de foc,
els ametllers florits en un gener capritxós de sol,
les petites figures de fang bronzejant-se sobre el banc de fusta
i les nostres inquietuds segellades sota una íntima clariana.

El teu pare sempre t’animava dient-te que dibuixaves molt bé,
i a mi m’hagués agradat saber si realment era infinit l’univers.
Tu volies ser artista i jo astronauta.
I és que res no en sabíem llavors dels mals de caps dels adults.
- Mira, t’he fet un dibuix. - Vas dir-me, recordo, amb un llapis de carbó mig gastat a la mà.
I des d’aquell precís instant, el meu cor va fer una giravolta involuntària per enamorar-se dels teus dits i d’aquell petó vermell a la meva galta, amb un amor d’infants que hagués pogut moure mars i muntanyes.

Dubto que s’oblidi la màgia al igual que passen els anys,
i mentre recordo vetlles passades amb malencònica alegria,
l’àvia, més jove i vital que mai, ha tornat a fer magdalenes
- no veus com ens espia encuriosida des de darrere el finestral? -
i es torna a repetir aquell estimadíssim quadre d’hivern,
mentre puges a la bicicleta nova i em somrius, enèrgica.
I altra volta acabes de fer set anys i jo casi bé nou,
encara que tu ara estiguis de lluna de mel
i jo ja no recordi el senderó que duu del mas al poble.

S.F.G
09.05.08

Platònics (IV) - Cloenda -

2008-05-08T18:30:00.000-07:00

Entre tu i jo.
S’alcen els murs
i es perllonguen les distàncies.
I es que ja no m’amago de tu en la poesia,
en aquest edifici tan íntim
que em resguardava de qualsevol gest temptador.

Però em rendeixo. I es que porto massa sorra a les sandàlies per continuar caminant a la deriva.
Accepto la derrota amb la més reconeguda valentia,
enterro l’arma de lluita sota els teus peus
i m’arrecero lluny del pou dels desprevinguts, estalviant-me l’empenta merescuda.
- Saps que abandono a temps per si després no em queda saliva per llepar-me les ferides.-
I mai hagués pensat que perdre aquesta guerra tan dolça
hagués estat més dur que obligar-me a descriure la poesia.

I encara que ara ets lluny, - ara encara, molt més lluny que mai –
ara que encara la nit concilia el son amb estranya conformitat,
ara que encara la mar no s’embraveix en orgasmes a trenc d’alba,
ara que ja no em falten subtefugis per mostrar-te’m nítida,
ara que ja hem trobat el límit infranquejable de la paraula,
ara es quan sé que, encara, sóc a temps de dir-te que t’estimo amb timidesa,
amb un amor d’innocent infant
que travessa tranquilament qualsevol mur i qualsevol distància,
amb extrema admiració i pura tendresa.

I es que entre tu i jo
inevitablement segueixen esclatant guspires
i neix i reneix una nova poesia feta a la nostra mida.
I mai hagués pensat que veure’t esclatar en un darrer somriure vitenc
hagués estat més plaent que dedicar-te humilment cadascuna d'aquestes línies.

S.F.G
09.05.08

Tastaolletes boomerang

2008-05-04T19:03:00.000-07:00

Va passar molts diumenges a Davínia.
Davínia era pastissera.
Davínia li semblava agradable, un xic despreocupada i, molt, molt bona cuinera.
Davínia li parlava de canviar d’aires, de fer coses noves...
Davínia l’acompanyava cada últim dia de setmana amb un pastisset a mà i mà.
Però Davínia va tornar-se massa dolça i ben aviat va fer-li agafar hipercolesterolemia.

Va tenir moltes converses cibernètiques amb Joana.
Joana era informàtica.
Joana li semblava força interessant, culta i, molt, molt confident.
Joana li transmetia una sensació de benestar indescriptible, de confiança absoluta...
Joana l’anava a veure cada dijous amb un somriure tímid d’orella a orella i esperant algun gest més fondo que l’amistat.
Però Joana va molestar-se perquè ell no li feia cas suficient, i ben aviat li posà un virus a l’ordenador, tenint
accès a informació tan privilegiada com de quina marca de compreses feia servir la seva dona.

Va estirar-se una matinada amb Jordina.
Jordina era estudiant de dret.
Jordina li semblava poca cosa per a ell, esquifida i, molt, molt pueril.
Jordina li arrencava algun somriure, entre glop i glop de vodka.
Però Jordina acabà la carrera i, per riure-se’n d’ella, el denuncià per presumpta possessió de crack i amfetamines.

Va gaudir de moltes nits de gresca amb Francesca.
Francesca era funcionaria.
Francesca li semblava extravertida, riallera i, molt, molt sociable.
Francesca li presentava multituds de gent, d’aquí i d’allà, de totes bandes del món.
Però Francesca es cansà de la seva passivitat, i ben aviat li envià un cobrador del frac per a què l’ajudés a resoldre tots els seus mals de caps financers amb Hisenda.

Va coincidir amb més d’un cafè amb Bernarda.
Bernarda era estudiant de grec, de francès i de cubà.
Bernarda li semblava treballadora, divertida i, molt, molt creguda.
Bernarda li explicava les seves vivències i els seus llarguíssims desamors, de dalt a baix.
Però Bernarda era insaciable, i ben aviat es cansà de la seva poca activitat sexual, així que decidí colar-li més d’una viagra dissolta dins el cafè, fins al punt d’ingressar-lo a l’hospital d’extrema urgència.

Va simpatitzar ràpidament amb Eduarda.
Eduarda es passava el dia escoltant música house.
Eduarda li semblava massa inculta, malenconiosa i, molt, molt somiatruites.
Però Bernarda s’adonà que no li arribava ni als forats dels mitjons i, encesa d’impotència i ràbia, el tancà al soterrani de casa seva durant dues nits i tres dies, amb 3000 decibels de música incansable, fins deixar-li l’orella esquerra estabornida.

I de tanta grassa satura, tant espiament internauta, tantes lleis i demandes judicials, tants mals entesos financers, tantes sobredosis de citrat de sildenafil i música ensordidora, va decidir tornar a casa, mig sord i mig torbat, al costat de la seva dona, qui, almenys, l’alimentava principalment amb verdures, fruites, amb mesurats hidrats de carboni i sucres, li portava els diners del compte corrent, s’encarregava de fer les declaracions pertinents, i amb l’únic que el sobredosificava era amb massa amor i comprensió i, com no dir-ho, també li
cosia els forats dels mitjons.

S.F.G
5.05.08

Ànima bregada

2008-04-18T18:01:00.000-07:00

L’infanticida i violador, anímicament torturat, s’asseia amb el cap cot i les cames creuades a la petita cadira interior de la seva cel·la fosca i febril, com tot ell, esperant l’hora final com aquell qui espera l’última campanada per assaborir la vinguda d’un nou any, d’una nova etapa.

Abans d’engarjolar-lo li preguntaren com es deia. Ell respongué: - Odi. D’on ets? - De venjança. Qui t’ha criat? – la mare mentida i el pare orgull. De què treballaves? – De carnicer de vagines, pits i malucs. De què estàs nodrit? – De ràbia. Tens cap altra cosa en què et puguis identificar? – Sí, la tendresa que de vegades em fa confondre el sentit de les altres coses.

S.F.G
31.08.06

Núria

2008-04-17T18:10:00.000-07:00

I es que sentir-te, tenir-te a prop, va ser tan vital com tornar a renéixer:
Un bé de Déus.
Ara sé que toca parlar de banalitats i de tòpics, i el carmel es va fonent dins la boca, impassible, i el seu desgast quedarà reduit a la dolçor de vetlles passades:
Sucre i saliva, solament.

I es que no et parlo d'enyor, amb el cor encongit, per fer encara més llargues les distàncies,
sinó per a què aquelles hores tan nostres, inoblidables, tornin, de puntetes, al nostre rellotge.

Per a tu: joia preuada, estimada amiga.

S.F.G
17.04.08

Platònics (III) - Desajustos -

2008-04-17T10:24:00.000-07:00

Jo guardo cadascuna de les meves passions en pots hermètics, transparents, senzills i petits.
Tu em parles d’il·lusions, de somnis, d’anhels i de desitjos.

Tu ets el meu poema lasciu i bohemi escrit a raig,
l’essència i el perfum diví del vol d’una voliaina,
la serenitat d’una pluja sobre la molsa lívida
i la fraula a la comisura dels llavis, sensual i temptadora.
Ets els gemecs plaents, esquinçats en mil bocins entre els llençols,
després de mil nits dormint l’absència dels cossos.

Ets les ganes a punt… i les ales descloses.

Jo sóc el melic entremaliat,
el zoòtrop que giratomba incansable,
la liana enfiladissa, salvatge,
i l’agenèsia d’un petó tímid sobre la galta enrogida.
Sóc la rosa de foc que jo mateixa vaig agafar,
oblidada, ara, sobre aquests versos lascius i bohemis escrits a raig.

Sóc les ales tancades… però les ganes a punt.

Tu em parles de desitjos, d’anhels, de somnis i d’il·lusions.
I jo tan sols em limito en guardar totes les meves passions en pots petits, senzills, transparents i hermètics… per si mai, en alguna nit llaminera, volguéssim fer-ne confitura.

S.F.G
17.04.08

Platònics (II) - Somni -

2008-04-17T10:19:00.000-07:00

Crema lentament d'entre els teus dits la rama
i l'última alenada t'harmonitza fins a l'últim sentit.
Deixes que el whisky faci la resta,
mentre el teu rostre es confon entre la multitud desendreçada.

Els astres no afavoreixen l'home confiat.
Així que, mira-la: és ben bé davant teu.

Se't regala tímida i encuriosida, angelical,
i subtilment s'amara a la teva escalfor que a pocs metres intueix.
Deixa que una fínissima capa auroral d'innocència s'instal·li entre els dos,
mentre la festa de llums i colors s'aliena a la vostra trobada.

El temps desaprofitat lapida encara més les passions callades.
Així que, deixa que se t'acosti: et desitja tant com tu a ella.

Desitja que l'embolcallis tota amb la mirada,
que li escriguis un poema sobre l'esquena,
que la ressegueixis nua de nord a sud, com verge terra.
Desitja esclatar en gemecs i respirar orgasmes en paraules mig dites.

Desitja que, l'endemà al matí,
la teva respiració darrere la seva orella no hagi estat un somni...

S.F.G
8.04.08

Platònics (I) - Realitat -

2008-04-09T19:19:00.000-07:00

Podria, poques hores abans d'enfrontar-me a aquestes línies que subtilment ara intenten dedicar-se't, mentre resseguia abúlicament l'asfalt gèlid i impassible de tornada al meu destí, compartit per centenars d'ànimes que mai no es pararien a escoltar-les, sentir-me trista i enfonsada; podria, però diré feliç per haver-te trobat de nou, i alhora un xic malenconiosa per regalar-te, amb el cor encongit, un segon adéu.

Et confesso, com ben bé tu ja saps, i no pas sense vergonya, que no tinc el cor de granit ni els sentiments de marbre, i que a aquest enyor que ja presagio m’hi regalo com es fon el petó estival amb el llavi tebi, o com l'escuma del mar es dóna en total submissió a les seves ones.

Hagués pogut escriure sobre dos amants desfent-se en la més incandescent de les fogueres, delectats per l’excitació extrema, per l'al·lucinació dels cossos, per la més folla crema; delerosos per descloure els sexes a l'orgasme més descomunal, més àlgid, més rabent, més animal... eludint límits, obstacles i barreres, regalimant suors òrbitals i emulsionant fluids desendreçats adés adés per cada porus, posseint-se, gaudint-se i fruint-se vehement fins fer-se esclatar la sang efervescent dins de cada artèria - No t’imagines, enmig de sotracs imparables, apetits platònics i il·lusoris, descalços i viscerals, agombolant-se sobre la nostra pell, tremolosa i nua, pura i neta? -; àdhuc la història més romàntica en temps de guerra, però essent jo vestal i tu esquena fugissera, la irrefutable i verídica realitat ho hagués acabat convertint tot en sutge, com absurd desig o banal quimera.

Platònics és el que som l'un per l'altre, com ho és per una gitaneta paupèrrima, un famós actor de teatre.

S.F.G
7.03.08

Digues...

2008-03-28T20:02:00.000-07:00

Digues si no n'has tingut prou
en menjar-te'm a oneroses cullerades
les genives,
sagnades pel regust del teu fastigueig,
i fer-te'n els tiberis més suculents
amb el blanc i verge de les meves dents.

Digues si no n'has tingut prou
en veure com em cremava
les pestanyes,
i en feia munts amb les mans perlades,
ara ja, esqueixades, esberlades,
desvallestades.

Digues si no n'has tingut prou
en veure com m'alimentava
el cor,
de la més pertorbada i antagònica follia,
i en feia bocins de cada fonda ferida
amb els dits humits de malícia, de rancúnia,
d'odi, d'ira.

Digues si no n'has tingut prou
en saber-me teva i assaborir-me
les sines,
retallant-me els mugrons a mossegades,
i ofegant-me el fruit de la carranxa a embestides
amb el teu sexe punyent de fantasioses carícies,
ara ja, en doloroses i fastigoses
convertides.

Encara recordo aquells nostres vells temps...
quan i en com te'm menjaves sagnades
les genives,
a oneroses cullerades, i te'n feies els tiberies
més suculents,
amb el verge i blanc esmalt de les meves dents.

S.F.G
7.03.06

T'escric...

2008-03-28T20:00:00.000-07:00

T'escric des del fons de l'ànima,
des del racó més ínfim dels seus records,
des d'on arrelaven els seus versos a les paraules,
ara ja, desvallestades, perdudes i oblidades.
T'escric des d'on la por li fa més por.

T'escric des d'un pensament dins la memòria,
des de la ferida més punyet del seu enyor,
des de sota els llençols on te li corvabes nua,
des de la carícia de la teva pell perlada i bruna.
T'escric des d'on el dolor li fa més dolor.

T'escric des del cor d'un vell mariner,
des de les arrugues de les seves mans sagnades,
des d'on sobre la platja l'acariciaves amb la lluna,
dolça sirena, perlada, nua i bruna:
T'escric des del racó més ínfim dels meus records.

S.F.G
12.09.06

Un últim petó com a penyora

2008-03-28T19:56:00.000-07:00

No recordo si va ser esperant l'albada
o al cap vespre, soterrat sota l'encís
dels vostres ulls escolpint damunt la nit,
aquell perfecte mirar fi i hiralí
que embogit i foll m'inundava,
junt amb seu cos de set torbada,
en el més profund i passional dels delits.

Quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
mai vàreu queixar-vos mentre us esfilegava,
un a un els més íntims dels vostres llindars
sabent que tan sols tot era un joc,
que jo mai us estimaria ni us estimava,
car, vostè equivocada, vàreu intentar-me enamorar.

Ara us imploro: deixeu-me en llibertat;
només sóc un vailet que navega entre llençols,
buscant ofegar-se en d'altres móns ignots
fins acabar completament ebri i sadollat,
per després no tornar enrere, a la vostra llar.

Junts, ja no recordarem mai més aquella tarda,
on la florescència dolçor dels nostres llavis
es fonia amb aquell petó promès ésser infinit,
tan sols d'uns dits avispats i savis
buscant en la pell bruna, ara ja esberlada,
la flamejant i assedegada,
elegància del desig.

No recordo si va ser esperant l'albada
quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
sabent que tan sols era un joc,
que jo mai us estimaria, estimada.

Però us donaré una nit més, senyora
perquè sé que no us conformaria
ni amb un no com a resposta,
ni amb un últim petó com a penyora.

(Poema finalista, fires de Móra la Nova.)

S.F.G
13.09.05

Podríem (Per què?)

2008-03-27T18:57:00.000-07:00

Podria dir-te que avui he arribat tard per excés de feina,

comprar-te amb una capsa de bombons suïssos,

o recitar-te uns versos de Nerval a cau d’orella,

però no que he anat a estovar el llit de la noia que moldeja rissos.

Saps? és aquella que vaig conèixer en una nit ardent de primavera.

Podries dir-me que t’has entretingut fent un cafè amb la perruquera,

comprar-me, materialment, cadascun dels meus desitjos,

o queixar-te’m de què l’encarregat de la pastisseria fina et cau de polleguera,

però no que has anat a veure a l’home idolatrador de cossos fonedissos.

Ho sé, és aquell que t’acull en la seva incandescent foguera.

Podríem resumir banalment la nostra història si volguéssim,

però no ho farem per un imperatiu moral:

Hi ha una nena a casa

que sempre tindrà la darrera pregunta,

i que mai, - mai- li sabrem contestar.

S.F.G
17.01.08

Hola

2008-03-08T18:52:00.000-08:00

Sóc fill de les passions més infinites,
Arrelades sota l’estora, d’aquesta,
La nostra pell.
Fruit de les obscenitats més brutes i humides,
De les nits més fosques i fervents.

Sóc l’ombra de dues figures enceses,
L’esclat de dos cossos embogits, aquests,
Folls i emmalaltits.
Hereu i primogènit d’aquelles carícies primeres,
Dels teus dits savis i petits.

Hola,
Sóc la teva passió infinita,
L’estora de la teva pell,
La teva nit fervent,
I del teu cos embogit,
En sóc l’esclat encès...
Foll i emmalaltit.

Hola, què tal?
Sóc el desig...
i vinc assedegat.

(Editat al llibre de poemes: "Erotisme som tu i jo". Editorial Emboscall.)

S.F.G
13.03.07

Aquesta negra nit

2008-03-08T18:25:00.000-08:00

Xiuxiueja’m paraules d’amor a cau d’orella
Que pugui sentir-me estimada un últim vespre
I prometo no fer-te mai més cap més querella,
Si amb el foc de les punxes d’ una estrella,
Ja no vens cap nit més a cremar-me.
A desgranar-me...

Enlluerna’ m amb la claror de la lluna plena
I dibuixa’m filigranes d’ira que em provoquin dolor
Que jo, amb l’alè ardent de la teva boca d’ ozena,
Em faré un vestit que només em cobreixi l’esquena
Per a què juguis una estona, amb la resta del meu cos.
Amb tot el meu repòs...

Ofega’ m el cor mentre l’oprimeixes
Deixant que vessi tota la sang convertida en plors,
Engoleix la claror del dia mentre desesperes
per poder endevinar-me cada vespre,
esquerdada i macerada, nua sota els teus llençols.
Sota els teus genolls...

Ensenya’ m així com m' estimes
i junts, fogosos, podrem arribar al més àlgid dels delits,
aconsegueix ennuegar-me l’ ànima de mentides
De vils i encreuats mots encisadors i discernits
I, tal volta, en aquesta nit tan negra, torni a ser teva.
Torni a ser teva... en aquesta negra nit.

(Editat al llibre de poemes: "Erotisme som tu i jo". Editorial Emboscall.)

S.F.G
9.05.05