Camí de violetes - Quadre d'hivern -

No estava prou desgastat encara aquell senderó per a què no el calciguéssim jovials amunt i avall amb les bicicletes noves.
Jo tinc casi bé nou anys i tu acabes de fer els set.
Recordo el flaire de les magdalenes de l’àvia, recent sortides del forn,
com si fos ahir mateix...
les rondalles vora la llar de foc,
els ametllers florits en un gener capritxós de sol,
les petites figures de fang bronzejant-se sobre el banc de fusta
i les nostres inquietuds segellades sota una íntima clariana.

El teu pare sempre t’animava dient-te que dibuixaves molt bé,
i a mi m’hagués agradat saber si realment era infinit l’univers.
Tu volies ser artista i jo astronauta.
I és que res no en sabíem llavors dels mals de caps dels adults.
- Mira, t’he fet un dibuix. - Vas dir-me, recordo, amb un llapis de carbó mig gastat a la mà.
I des d’aquell precís instant, el meu cor va fer una giravolta involuntària per enamorar-se dels teus dits i d’aquell petó vermell a la meva galta, amb un amor d’infants que hagués pogut moure mars i muntanyes.

Dubto que s’oblidi la màgia al igual que passen els anys,
i mentre recordo vetlles passades amb malencònica alegria,
l’àvia, més jove i vital que mai, ha tornat a fer magdalenes
- no veus com ens espia encuriosida des de darrere el finestral? -
i es torna a repetir aquell estimadíssim quadre d’hivern,
mentre puges a la bicicleta nova i em somrius, enèrgica.
I altra volta acabes de fer set anys i jo casi bé nou,
encara que tu ara estiguis de lluna de mel
i jo ja no recordi el senderó que duu del mas al poble.

S.F.G
09.05.08

Platònics (IV) - Cloenda -

Entre tu i jo.
S’alcen els murs
i es perllonguen les distàncies.
I es que ja no m’amago de tu en la poesia,
en aquest edifici tan íntim
que em resguardava de qualsevol gest temptador.

Però em rendeixo. I es que porto massa sorra a les sandàlies per continuar caminant a la deriva.
Accepto la derrota amb la més reconeguda valentia,
enterro l’arma de lluita sota els teus peus
i m’arrecero lluny del pou dels desprevinguts, estalviant-me l’empenta merescuda.
- Saps que abandono a temps per si després no em queda saliva per llepar-me les ferides.-
I mai hagués pensat que perdre aquesta guerra tan dolça
hagués estat més dur que obligar-me a descriure la poesia.

I encara que ara ets lluny, - ara encara, molt més lluny que mai –
ara que encara la nit concilia el son amb estranya conformitat,
ara que encara la mar no s’embraveix en orgasmes a trenc d’alba,
ara que ja no em falten subtefugis per mostrar-te’m nítida,
ara que ja hem trobat el límit infranquejable de la paraula,
ara es quan sé que, encara, sóc a temps de dir-te que t’estimo amb timidesa,
amb un amor d’innocent infant
que travessa tranquilament qualsevol mur i qualsevol distància,
amb extrema admiració i pura tendresa.

I es que entre tu i jo
inevitablement segueixen esclatant guspires
i neix i reneix una nova poesia feta a la nostra mida.
I mai hagués pensat que veure’t esclatar en un darrer somriure vitenc
hagués estat més plaent que dedicar-te humilment cadascuna d'aquestes línies.

S.F.G
09.05.08

Ànima bregada

L’infanticida i violador, anímicament torturat, s’asseia amb el cap cot i les cames creuades a la petita cadira interior de la seva cel·la fosca i febril, com tot ell, esperant l’hora final com aquell qui espera l’última campanada per assaborir la vinguda d’un nou any, d’una nova etapa.

Abans d’engarjolar-lo li preguntaren com es deia. Ell respongué: - Odi. D’on ets? - De venjança. Qui t’ha criat? – la mare mentida i el pare orgull. De què treballaves? – De carnicer de vagines, pits i malucs. De què estàs nodrit? – De ràbia. Tens cap altra cosa en què et puguis identificar? – Sí, la tendresa que de vegades em fa confondre el sentit de les altres coses.

S.F.G
31.08.06

T'escric...

T'escric des del fons de l'ànima,
des del racó més ínfim dels seus records,
des d'on arrelaven els seus versos a les paraules,
ara ja, desvallestades, perdudes i oblidades.
T'escric des d'on la por li fa més por.

T'escric des d'un pensament dins la memòria,
des de la ferida més punyet del seu enyor,
des de sota els llençols on te li corvabes nua,
des de la carícia de la teva pell perlada i bruna.
T'escric des d'on el dolor li fa més dolor.

T'escric des del cor d'un vell mariner,
des de les arrugues de les seves mans sagnades,
des d'on sobre la platja l'acariciaves amb la lluna,
dolça sirena, perlada, nua i bruna:
T'escric des del racó més ínfim dels meus records.



S.F.G
12.09.06

Podríem (Per què?)

Podria dir-te que avui he arribat tard per excés de feina,

comprar-te amb una capsa de bombons suïssos,

o recitar-te uns versos de Nerval a cau d’orella,

però no que he anat a estovar el llit de la noia que moldeja rissos.

Saps? és aquella que vaig conèixer en una nit ardent de primavera.

Podries dir-me que t’has entretingut fent un cafè amb la perruquera,

comprar-me, materialment, cadascun dels meus desitjos,

o queixar-te’m de què l’encarregat de la pastisseria fina et cau de polleguera,

però no que has anat a veure a l’home idolatrador de cossos fonedissos.

Ho sé, és aquell que t’acull en la seva incandescent foguera.

Podríem resumir banalment la nostra història si volguéssim,

però no ho farem per un imperatiu moral:

Hi ha una nena a casa

que sempre tindrà la darrera pregunta,

i que mai, - mai- li sabrem contestar.

S.F.G
17.01.08