dijous, 17 d’abril de 2008

Núria


I es que sentir-te, tenir-te a prop, va ser tan vital com tornar a renéixer:
Un bé de Déus.
Ara sé que toca parlar de banalitats i de tòpics, i el carmel es va fonent dins la boca, impassible, i el seu desgast quedarà reduit a la dolçor de vetlles passades:
Sucre i saliva, solament.

I es que no et parlo d'enyor, amb el cor encongit, per fer encara més llargues les distàncies,
sinó per a què aquelles hores tan nostres, inoblidables, tornin, de puntetes, al nostre rellotge.



Per a tu: joia preuada, estimada amiga.


S.F.G
17.04.08