divendres, 28 de març del 2008
Digues...
en menjar-te'm a oneroses cullerades
les genives,
sagnades pel regust del teu fastigueig,
i fer-te'n els tiberis més suculents
amb el blanc i verge de les meves dents.
Digues si no n'has tingut prou
en veure com em cremava
les pestanyes,
i en feia munts amb les mans perlades,
ara ja, esqueixades, esberlades,
desvallestades.
Digues si no n'has tingut prou
en veure com m'alimentava
el cor,
de la més pertorbada i antagònica follia,
i en feia bocins de cada fonda ferida
amb els dits humits de malícia, de rancúnia,
d'odi, d'ira.
Digues si no n'has tingut prou
en saber-me teva i assaborir-me
les sines,
retallant-me els mugrons a mossegades,
i ofegant-me el fruit de la carranxa a embestides
amb el teu sexe punyent de fantasioses carícies,
ara ja, en doloroses i fastigoses
convertides.
Encara recordo aquells nostres vells temps...
quan i en com te'm menjaves sagnades
les genives,
a oneroses cullerades, i te'n feies els tiberies
més suculents,
amb el verge i blanc esmalt de les meves dents.
S.F.G
7.03.06
T'escric...
des del racó més ínfim dels seus records,
des d'on arrelaven els seus versos a les paraules,
ara ja, desvallestades, perdudes i oblidades.
T'escric des d'on la por li fa més por.
T'escric des d'un pensament dins la memòria,
des de la ferida més punyet del seu enyor,
des de sota els llençols on te li corvabes nua,
des de la carícia de la teva pell perlada i bruna.
T'escric des d'on el dolor li fa més dolor.
T'escric des del cor d'un vell mariner,
des de les arrugues de les seves mans sagnades,
des d'on sobre la platja l'acariciaves amb la lluna,
dolça sirena, perlada, nua i bruna:
T'escric des del racó més ínfim dels meus records.
S.F.G
12.09.06
Un últim petó com a penyora
o al cap vespre, soterrat sota l'encís
dels vostres ulls escolpint damunt la nit,
aquell perfecte mirar fi i hiralí
que embogit i foll m'inundava,
junt amb seu cos de set torbada,
en el més profund i passional dels delits.
Quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
mai vàreu queixar-vos mentre us esfilegava,
un a un els més íntims dels vostres llindars
sabent que tan sols tot era un joc,
que jo mai us estimaria ni us estimava,
car, vostè equivocada, vàreu intentar-me enamorar.
Ara us imploro: deixeu-me en llibertat;
només sóc un vailet que navega entre llençols,
buscant ofegar-se en d'altres móns ignots
fins acabar completament ebri i sadollat,
per després no tornar enrere, a la vostra llar.
Junts, ja no recordarem mai més aquella tarda,
on la florescència dolçor dels nostres llavis
es fonia amb aquell petó promès ésser infinit,
tan sols d'uns dits avispats i savis
buscant en la pell bruna, ara ja esberlada,
la flamejant i assedegada,
elegància del desig.
No recordo si va ser esperant l'albada
quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
sabent que tan sols era un joc,
que jo mai us estimaria, estimada.
Però us donaré una nit més, senyora
perquè sé que no us conformaria
ni amb un no com a resposta,
ni amb un últim petó com a penyora.
(Poema finalista, fires de Móra la Nova.)
S.F.G
13.09.05
dijous, 27 de març del 2008
Podríem (Per què?)
Podria dir-te que avui he arribat tard per excés de feina,
comprar-te amb una capsa de bombons suïssos,
o recitar-te uns versos de Nerval a cau d’orella,
però no que he anat a estovar el llit de la noia que moldeja rissos.
Saps? és aquella que vaig conèixer en una nit ardent de primavera.
Podries dir-me que t’has entretingut fent un cafè amb la perruquera,
comprar-me, materialment, cadascun dels meus desitjos,
o queixar-te’m de què l’encarregat de la pastisseria fina et cau de polleguera,
però no que has anat a veure a l’home idolatrador de cossos fonedissos.
Ho sé, és aquell que t’acull en la seva incandescent foguera.
Podríem resumir banalment la nostra història si volguéssim,
però no ho farem per un imperatiu moral:
Hi ha una nena a casa
que sempre tindrà la darrera pregunta,
i que mai, - mai- li sabrem contestar.
S.F.G
17.01.08
dissabte, 8 de març del 2008
Hola
Arrelades sota l’estora, d’aquesta,
La nostra pell.
Fruit de les obscenitats més brutes i humides,
De les nits més fosques i fervents.
Sóc l’ombra de dues figures enceses,
L’esclat de dos cossos embogits, aquests,
Folls i emmalaltits.
Hereu i primogènit d’aquelles carícies primeres,
Dels teus dits savis i petits.
Hola,
Sóc la teva passió infinita,
L’estora de la teva pell,
La teva nit fervent,
I del teu cos embogit,
En sóc l’esclat encès...
Foll i emmalaltit.
Hola, què tal?
Sóc el desig...
i vinc assedegat.
(Editat al llibre de poemes: "Erotisme som tu i jo". Editorial Emboscall.)
S.F.G
13.03.07
Aquesta negra nit
Que pugui sentir-me estimada un últim vespre
I prometo no fer-te mai més cap més querella,
Si amb el foc de les punxes d’ una estrella,
Ja no vens cap nit més a cremar-me.
A desgranar-me...
Enlluerna’ m amb la claror de la lluna plena
I dibuixa’m filigranes d’ira que em provoquin dolor
Que jo, amb l’alè ardent de la teva boca d’ ozena,
Em faré un vestit que només em cobreixi l’esquena
Per a què juguis una estona, amb la resta del meu cos.
Amb tot el meu repòs...
Ofega’ m el cor mentre l’oprimeixes
Deixant que vessi tota la sang convertida en plors,
Engoleix la claror del dia mentre desesperes
per poder endevinar-me cada vespre,
esquerdada i macerada, nua sota els teus llençols.
Sota els teus genolls...
Ensenya’ m així com m' estimes
i junts, fogosos, podrem arribar al més àlgid dels delits,
aconsegueix ennuegar-me l’ ànima de mentides
De vils i encreuats mots encisadors i discernits
I, tal volta, en aquesta nit tan negra, torni a ser teva.
Torni a ser teva... en aquesta negra nit.
(Editat al llibre de poemes: "Erotisme som tu i jo". Editorial Emboscall.)
S.F.G
9.05.05