divendres, 28 de març de 2008

Un últim petó com a penyora

No recordo si va ser esperant l'albada
o al cap vespre, soterrat sota l'encís
dels vostres ulls escolpint damunt la nit,
aquell perfecte mirar fi i hiralí
que embogit i foll m'inundava,
junt amb seu cos de set torbada,
en el més profund i passional dels delits.

Quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
mai vàreu queixar-vos mentre us esfilegava,
un a un els més íntims dels vostres llindars
sabent que tan sols tot era un joc,
que jo mai us estimaria ni us estimava,
car, vostè equivocada, vàreu intentar-me enamorar.

Ara us imploro: deixeu-me en llibertat;
només sóc un vailet que navega entre llençols,
buscant ofegar-se en d'altres móns ignots
fins acabar completament ebri i sadollat,
per després no tornar enrere, a la vostra llar.

Junts, ja no recordarem mai més aquella tarda,
on la florescència dolçor dels nostres llavis
es fonia amb aquell petó promès ésser infinit,
tan sols d'uns dits avispats i savis
buscant en la pell bruna, ara ja esberlada,
la flamejant i assedegada,
elegància del desig.

No recordo si va ser esperant l'albada
quan ens cremàvem en la passió d'aquell foc
sabent que tan sols era un joc,
que jo mai us estimaria, estimada.

Però us donaré una nit més, senyora
perquè sé que no us conformaria
ni amb un no com a resposta,
ni amb un últim petó com a penyora.


(Poema finalista, fires de Móra la Nova.)


S.F.G
13.09.05