No estava prou desgastat encara aquell senderó per a què no el calciguéssim jovials amunt i avall amb les bicicletes noves.
Jo tinc casi bé nou anys i tu acabes de fer els set.
Recordo el flaire de les magdalenes de l’àvia, recent sortides del forn,
com si fos ahir mateix...
les rondalles vora la llar de foc,
els ametllers florits en un gener capritxós de sol,
les petites figures de fang bronzejant-se sobre el banc de fusta
i les nostres inquietuds segellades sota una íntima clariana.
El teu pare sempre t’animava dient-te que dibuixaves molt bé,
i a mi m’hagués agradat saber si realment era infinit l’univers.
Tu volies ser artista i jo astronauta.
I és que res no en sabíem llavors dels mals de caps dels adults.
- Mira, t’he fet un dibuix. - Vas dir-me, recordo, amb un llapis de carbó mig gastat a la mà.
I des d’aquell precís instant, el meu cor va fer una giravolta involuntària per enamorar-se dels teus dits i d’aquell petó vermell a la meva galta, amb un amor d’infants que hagués pogut moure mars i muntanyes.
Dubto que s’oblidi la màgia al igual que passen els anys,
i mentre recordo vetlles passades amb malencònica alegria,
l’àvia, més jove i vital que mai, ha tornat a fer magdalenes
- no veus com ens espia encuriosida des de darrere el finestral? -
i es torna a repetir aquell estimadíssim quadre d’hivern,
mentre puges a la bicicleta nova i em somrius, enèrgica.
I altra volta acabes de fer set anys i jo casi bé nou,
encara que tu ara estiguis de lluna de mel
i jo ja no recordi el senderó que duu del mas al poble.
S.F.G
09.05.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada