dijous, 8 de maig de 2008

Platònics (IV) - Cloenda -



Entre tu i jo.
S’alcen els murs
i es perllonguen les distàncies.
I es que ja no m’amago de tu en la poesia,
en aquest edifici tan íntim
que em resguardava de qualsevol gest temptador.


Però em rendeixo. I es que porto massa sorra a les sandàlies per continuar caminant a la deriva.
Accepto la derrota amb la més reconeguda valentia,
enterro l’arma de lluita sota els teus peus
i m’arrecero lluny del pou dels desprevinguts, estalviant-me l’empenta merescuda.

- Saps que abandono a temps per si després no em queda saliva per llepar-me les ferides.-
I mai hagués pensat que perdre aquesta guerra tan dolça
hagués estat més dur que obligar-me a descriure la poesia.


I encara que ara ets lluny, - ara encara, molt més lluny que mai –
ara que encara la nit concilia el son amb estranya conformitat,
ara que encara la mar no s’embraveix en orgasmes a trenc d’alba,
ara que ja no em falten subtefugis per mostrar-te’m nítida,
ara que ja hem trobat el límit infranquejable de la paraula,
ara es quan sé que, encara, sóc a temps de dir-te que t’estimo amb timidesa,
amb un amor d’innocent infant
que travessa tranquilament qualsevol mur i qualsevol distància,
amb extrema admiració i pura tendresa.


I es que entre tu i jo
inevitablement segueixen esclatant guspires
i neix i reneix una nova poesia feta a la nostra mida.
I mai hagués pensat que veure’t esclatar en un darrer somriure vitenc
hagués estat més plaent que dedicar-te humilment cadascuna d'aquestes línies.


S.F.G
09.05.08

Cap comentari: