ametista

Quars violeta que desfà les nits

Com poeta canta el seu vers escrit

Sonors càntics de veu melodiosa

Esculpeixen aliens la pedra preciosa

Que del riu d’on és la terra, sura,

I ofereix tendresa en pots de confitura

La dolça terra que la va veure néixer

Permet l'amistat per veure-la créixer

Amb fervents paraules que desfan la nit

Seguit del silenci del cor encongit

El cor i el silenci, de nit son companys

I vencen la distància, perquè pugui rebre

Reflexos de quars dins l’aigua de l´Ebre

I un càlid desig d’un sentit per molts anys.

De Joan Calvo Arbonés (Jimbielard)


(Poema d'aniversari. Gràcies...)

Sotraga'm foll i rabent

Desitja'm,
humiteja'm,
incendia'm,
lliga'm,
explosiona'm.
Sotraga'm foll i rabent fins que el meu cony rebenti orgàsmic.


Desitja'm procaç, vehement i frenètic
amb l'instint animal que et predomina.


Humiteja'm amb les escopinades que banyaran les meves corbes
fins fer-me arribar a l’excitació extrema.


Incendia'm, plec a plec, la carn que et regalo,
doncs no friso res més que reviure els records de la innocència ja oblidada.


Lliga'm al llit de braços i cames
fins que els meus pits no tinguin més remei que esclatar en flames.


Explosiona'm i fes-me tremolar de gust les entranyes
que es soterren sota l'escorça d'aquesta pell agenèsica.


Explosiona'm,
incendia'm,
humiteja'm,
lliga'm,
desitja'm amb l’instint animal que et predomina
- procaç -
fins fer-me arribar a l’excitació extrema i,
- vehement -
amb els plecs de la meva pell agenèsica:
- frenètic -
fes-me reviure els records de l’innocència ja oblidada
sotragant-me foll i rabent fins que el meu cony rebenti orgàsmic.

I plaent.

S.F.G
29.05.07

Camí de violetes - Quadre d'hivern -

No estava prou desgastat encara aquell senderó per a què no el calciguéssim jovials amunt i avall amb les bicicletes noves.
Jo tinc casi bé nou anys i tu acabes de fer els set.
Recordo el flaire de les magdalenes de l’àvia, recent sortides del forn,
com si fos ahir mateix...
les rondalles vora la llar de foc,
els ametllers florits en un gener capritxós de sol,
les petites figures de fang bronzejant-se sobre el banc de fusta
i les nostres inquietuds segellades sota una íntima clariana.

El teu pare sempre t’animava dient-te que dibuixaves molt bé,
i a mi m’hagués agradat saber si realment era infinit l’univers.
Tu volies ser artista i jo astronauta.
I és que res no en sabíem llavors dels mals de caps dels adults.
- Mira, t’he fet un dibuix. - Vas dir-me, recordo, amb un llapis de carbó mig gastat a la mà.
I des d’aquell precís instant, el meu cor va fer una giravolta involuntària per enamorar-se dels teus dits i d’aquell petó vermell a la meva galta, amb un amor d’infants que hagués pogut moure mars i muntanyes.

Dubto que s’oblidi la màgia al igual que passen els anys,
i mentre recordo vetlles passades amb malencònica alegria,
l’àvia, més jove i vital que mai, ha tornat a fer magdalenes
- no veus com ens espia encuriosida des de darrere el finestral? -
i es torna a repetir aquell estimadíssim quadre d’hivern,
mentre puges a la bicicleta nova i em somrius, enèrgica.
I altra volta acabes de fer set anys i jo casi bé nou,
encara que tu ara estiguis de lluna de mel
i jo ja no recordi el senderó que duu del mas al poble.

S.F.G
09.05.08

Platònics (IV) - Cloenda -

Entre tu i jo.
S’alcen els murs
i es perllonguen les distàncies.
I es que ja no m’amago de tu en la poesia,
en aquest edifici tan íntim
que em resguardava de qualsevol gest temptador.

Però em rendeixo. I es que porto massa sorra a les sandàlies per continuar caminant a la deriva.
Accepto la derrota amb la més reconeguda valentia,
enterro l’arma de lluita sota els teus peus
i m’arrecero lluny del pou dels desprevinguts, estalviant-me l’empenta merescuda.
- Saps que abandono a temps per si després no em queda saliva per llepar-me les ferides.-
I mai hagués pensat que perdre aquesta guerra tan dolça
hagués estat més dur que obligar-me a descriure la poesia.

I encara que ara ets lluny, - ara encara, molt més lluny que mai –
ara que encara la nit concilia el son amb estranya conformitat,
ara que encara la mar no s’embraveix en orgasmes a trenc d’alba,
ara que ja no em falten subtefugis per mostrar-te’m nítida,
ara que ja hem trobat el límit infranquejable de la paraula,
ara es quan sé que, encara, sóc a temps de dir-te que t’estimo amb timidesa,
amb un amor d’innocent infant
que travessa tranquilament qualsevol mur i qualsevol distància,
amb extrema admiració i pura tendresa.

I es que entre tu i jo
inevitablement segueixen esclatant guspires
i neix i reneix una nova poesia feta a la nostra mida.
I mai hagués pensat que veure’t esclatar en un darrer somriure vitenc
hagués estat més plaent que dedicar-te humilment cadascuna d'aquestes línies.

S.F.G
09.05.08

Tastaolletes boomerang

Va passar molts diumenges a Davínia.
Davínia era pastissera.
Davínia li semblava agradable, un xic despreocupada i, molt, molt bona cuinera.
Davínia li parlava de canviar d’aires, de fer coses noves...
Davínia l’acompanyava cada últim dia de setmana amb un pastisset a mà i mà.
Però Davínia va tornar-se massa dolça i ben aviat va fer-li agafar hipercolesterolemia.

Va tenir moltes converses cibernètiques amb Joana.
Joana era informàtica.
Joana li semblava força interessant, culta i, molt, molt confident.
Joana li transmetia una sensació de benestar indescriptible, de confiança absoluta...
Joana l’anava a veure cada dijous amb un somriure tímid d’orella a orella i esperant algun gest més fondo que l’amistat.
Però Joana va molestar-se perquè ell no li feia cas suficient, i ben aviat li posà un virus a l’ordenador, tenint
accès a informació tan privilegiada com de quina marca de compreses feia servir la seva dona.

Va estirar-se una matinada amb Jordina.
Jordina era estudiant de dret.
Jordina li semblava poca cosa per a ell, esquifida i, molt, molt pueril.
Jordina li arrencava algun somriure, entre glop i glop de vodka.
Però Jordina acabà la carrera i, per riure-se’n d’ella, el denuncià per presumpta possessió de crack i amfetamines.

Va gaudir de moltes nits de gresca amb Francesca.
Francesca era funcionaria.
Francesca li semblava extravertida, riallera i, molt, molt sociable.
Francesca li presentava multituds de gent, d’aquí i d’allà, de totes bandes del món.
Però Francesca es cansà de la seva passivitat, i ben aviat li envià un cobrador del frac per a què l’ajudés a resoldre tots els seus mals de caps financers amb Hisenda.

Va coincidir amb més d’un cafè amb Bernarda.
Bernarda era estudiant de grec, de francès i de cubà.
Bernarda li semblava treballadora, divertida i, molt, molt creguda.
Bernarda li explicava les seves vivències i els seus llarguíssims desamors, de dalt a baix.
Però Bernarda era insaciable, i ben aviat es cansà de la seva poca activitat sexual, així que decidí colar-li més d’una viagra dissolta dins el cafè, fins al punt d’ingressar-lo a l’hospital d’extrema urgència.

Va simpatitzar ràpidament amb Eduarda.
Eduarda es passava el dia escoltant música house.
Eduarda li semblava massa inculta, malenconiosa i, molt, molt somiatruites.
Però Bernarda s’adonà que no li arribava ni als forats dels mitjons i, encesa d’impotència i ràbia, el tancà al soterrani de casa seva durant dues nits i tres dies, amb 3000 decibels de música incansable, fins deixar-li l’orella esquerra estabornida.

I de tanta grassa satura, tant espiament internauta, tantes lleis i demandes judicials, tants mals entesos financers, tantes sobredosis de citrat de sildenafil i música ensordidora, va decidir tornar a casa, mig sord i mig torbat, al costat de la seva dona, qui, almenys, l’alimentava principalment amb verdures, fruites, amb mesurats hidrats de carboni i sucres, li portava els diners del compte corrent, s’encarregava de fer les declaracions pertinents, i amb l’únic que el sobredosificava era amb massa amor i comprensió i, com no dir-ho, també li
cosia els forats dels mitjons.

S.F.G
5.05.08